divendres, 15 de juny de 2012

Entrevista a en Pep Xauet

Seguint els interessos despertats en un grup d'alumnes arran d'algunes activitats realitzades durant la Setmana de la Terra, aquesta setmana hem fet venir en Pep Xauet per parlar amb ell i sentir-lo sonar la xeremia. Aquí teniu l'entrevista que els alumnes de Diversificació II li han fet per a la revista del centre:

Entrevista a en Pep Xauet



Per els alumnes de Diversificació II

Ve content de compartir amb nosaltres les seues vivències personals, els seus acudits i els seus coneixements de la nostra cultura popular. Diu que no és massa vergonyós i ens queda clar quan ens explica els seus acudits de caçadors, de pescadors, de capellans... alguns de molt verds! Va néixer a Santa Eulària l’any 1934. Va treballar durant 60 anys de fuster i és un expert fent instruments tradicionals eivissencs, especialment xeremies, un instrument del món rural, dels instruments més antics de la Mediterrània. Segurament és el millor xeremier de l’illa. L’heu de sentir sonar!

Aitor: li va costar molt fer la seua primera xeremia?

Pep Xauet: la primera no em va sortir bé, però poc a poc les vaig anar millorant. N’he fet moltíssimes de xeremies! Si voleu fer-ne algun dia una, prop del riu de Santa Eulària es troben canyes molt bones per fer-ne.

Floren: com era Santa Eulària quan vostè era petit?

Pep Xauet: totes les cases tenien gallines, ovelles... per poder menjar i viure. Hi havia molta misèria. Abans no podies triar el que menjaves i, per exemple, si tenies dues mudes de roba, ja era molt! Estàvem molt aïllats, venia un vaixell cada mes, si venia! I només hi havia dos taxis a Santa Eulària, el d’en Mayol i el del pare d’en Guillermo. I ara quants n’hi ha?



Solange: com va viure l’experiència de la guerra?

Pep Xauet: no m’enrecord de massa coses perquè era molt petit, però hi ha una cosa que no se m’oblidarà mai: a casa varen penjar una canya amb un tros de llençol com a bandera blanca.
El capellà de Sant Carles va ser una de les primeres víctimes de la guerra a Eivissa. També allà devora les mines de s’Argentera, a la partió entre Santa Eulària i Sant Carles, hi va haver un fort enfrontament entre els dos bàndols, els rojos i els nacionals.
Sabeu, en aquella època, llavor, als comunistes els enterraven apart. 
Tanmateix, jo de política no en vull sebre res!

Àngel: vostè què sap des puig de s’església vella?

Pep Xauet: que fa més de 400 anys l’església era allí. I que allí on ara hi ha l’hotel Los Loros, hi havia el cementiri.

Elías: quin esport practicava quan era petit?

Pep Xauet: no era com ara que anau a l’escola i feis activitats.

Néstor: li agraden les tecnologies d’avui dia, com els mòbils, l’internet...?

Pep Xauet: Ni en vull sebre comptes! La meua filla em volia comprar un mòbil... Jo, un mòbil! No el vull per a res!

Alexis: vostè sap ballar pagès?

Pep Xauet: Ho vaig provar però no va ser el meu fort. M’agrada molt veure-ho. Abans no era com ara que t’ensenyen a ballar bé.

Alexis: sap sonar la flaüta i el tambor?

Pep Xauet: Jo sé sonar la xeremia i fer instruments. No és difícil fer instruments, això sí que és el meu fort.



Veronika: a vostè, quin menjar li agrada?

Pep Xauet: En tenir gana, menj el que sigui. He hagut de menjar faves, mongetes... abans no es podia triar. I el menjar era molt més sa que el que es menja ara. No duia la porqueria que duu ara (sulfats...).

     Ens conta que ha set el primer que ha regalat unes castanyoles i una xeremia als prínceps d’Espanya i ens toca la cançó que li va fer a na Letícia, una sonada asturiana.

     Ens ha tocat Jo tenc una enamorada i la cançó de sa garrapinyada.

   També ens ha explicat que la xeremia estava camí de desaparèixer però que ara, gràcies a algunes persones joves que s’hi han interessat, com en Jordi Serapio i en Vicent Marí Costa, està reviscolant. 

     I es despedeix, quan sona el timbre, amb un darrer acudit.... massa verd per reproduir-lo!


Gràcies per tot, Pep!

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada