dilluns, 23 de novembre de 2015

Estovada de pluja,
la terra es deixondia
del mort estiu ardent.

Lliures, àgils, als cants
ascendien amb joia,
a la tarda, els ocells.

A l’horitzó, ferits
de llum, vagaven núvols
per l’aire transparent.

Somiaven campanes,
dins la volta de vidre,
amb l’hivern ja proper.

Les fulles tremolaven
a la fina carícia
de la gran mà del vent.

El vent, que esdevindria
guillotina, aviat,
d’un aspre i prim acer.

Marià Villangómez

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada